Ja fa temps que tinc una obssessió. I em ve de gust compartir-la amb vosaltres, fins i tot corrent el risc que em prengueu per ximple o que penseu que estic d’allò més equivocada. Crec que hauríem de deixar de parlar d’actrius, músics, escriptores… i començar a dir les coses pel seu nom, treballadores del teatre, treballadors de la música, treballadores de la literatura… Sí, ja ho sé, d’entrada sona fatal, però tot és qüestió de temps, i costums, o no recordeu quan ens deien que no havíem de dir bocadillo sinó entrepà? I d’altra banda, si parlem de treballadors i treballadores del sector tèxtil o de l’automoció, per què no podem fer el mateix amb els treballadors i treballadores dels diferents sectors culturals.
I a què ve aquesta obsessió, us preguntareu. Doncs mireu, ve perquè estic cansada, molt cansada, d’haver de justificar un dia i un altre que la cultura ni és ni pot ser gratis perquè és l’obra, l’art i la feina de qui la crea i produeix. Sí, no em direu que no us han dit mai allò de per què he de pagar per una cançó que vull escoltar al meu mòbil si la trobo gratis a internet. I qui diu una cançó, diu un llibre, una pel·lícula… I de sobte et trobes explicant què són els drets d’autor i que qui ha creat aquesta cançó, llibre o pel·lícula viu d’això, tant ell o ella com totes les persones que treballen a la cadena de producció. I tot i així costa que t’entenguin, i et miren com si estiguessis parlant en suahili.
Estic cansada, molt cansada, d’haver de justificar un dia i un altre que la cultura ni és ni pot ser gratis perquè és l’obra, l’art i la feina de qui la crea i produeix
I per què ens passa això? Doncs perquè en el nostre marc mental (ai, el meu estimat Lakoff), no percebem el músic, l’escriptora o l’actriu com a treballadora sinó com algú que s’ho passa d’allò més bé fent el que fa, i punt. Bé, i punt no, perquè hi ha qui va més enllà i encara creu allò dels artistes com a éssers dropos, borratxos i de vida nocturna dissipada. Està clar que fins que no substituïm aquest marc mental pel real, el d’unes persones treballadores, que hi destinen hores i hores i que tenen uns drets laborals que s’han de respectar, no ens en sortirem de fer entendre que la cultura no és gratis. Evidentment, aquesta no pot ser l’única estratègia, també cal un programa educatiu clar i tantes i tantes mesures que no cabrien en aquest àtom. Però això són figues d’un altre paner, que concerneixen als governs corresponents. Ara bé, el fet de canviar el llenguatge, i per tant resituar el marc mental, ens concerneix a cadascú de nosaltres. Ens hi posem? Comencem a parlar de treballadors i treballadores de la cultura i dels seus drets laborals?
Article publicat a Club Còrtum l’1 de febrer de 2021
