Roald Dahl ja és un escriptor famós l’any 1983. Ha publicat algun dels seus títols més emblemàtics, encara avui, com Matilda o Charlie i la fàbrica de xocolata. Però tot se’n pot anar en orris quan escriu un article comentant el llibre Déu va plorar, una obra sobre la invasió del Líban per part d’Israel. Les opinions de Dahl són controvertides, considerades antisemites i explosives des del Regne Unit als Estats Units.
En aquest moment, l’escriptor està revisant les galerades de la seva darrera novel·la, Les bruixes, però en trontolla la publicació, així com també la seva reputació i les vendes de llibres, a causa d’aquest article.
Una tarda, a casa seva, es reuneixen la seva actual parella, el seu editor anglès i l’editora nordamericana per tractar l’afer. La polèmica està servida. Mentre el britànic Tom Maschler vol matisar la situació i no enfadar l’escriptor i que acabi canviant d’editorial, l’americana Jessie Stone vol una disculpa pública i una rectificació. Un petit apunt: tots dos són jueus.
Claudicar o reafirmar-se? Que vol dir publicar o acceptar les conseqüències que en puguin venir. Vet aquí la qüestió.
Aquesta obra, que s’ha pogut veure al Teatre Goya però ja s’havia representat al Romea en el marc del Grec, és d’aquelles que si tens una ment mínimament inquieta, et deixa rumiant hores i hores. Claudicar o reafirmar-se? Que vol dir publicar o acceptar les conseqüències que en puguin venir. Vet aquí la qüestió. Roald Dahl se’ns presenta com un autor excèntric i polèmic, amb una agudesa mental i de llenguatge que porta el diàleg a l’extrem més fi i provocador. L’actualitat del tema, d’una guerra que no sembla tenir fi ja que per molt alto el foc que hagin anunciat fa unes setmanes continuen assassinant nens, ens interpel·la i regira. D’acord, Dahl va escriure un article en el qual titllava els jueus de covards, posant-los a tots en el mateix sac, desitjava la desaparició de l’estat d’Israel, i va fer unes afirmacions fora de to; però fins a quin punt havia de retractar-se? Ell no ho va fer, només va matisar que no era antisemita sinó antiisraelià i va demanar a tots els jueus del món que condemnessin les matances d’Israel; així i tot, mesos abans de morir va declarar: “Certament, sóc antiisraelià i m’he tornat antisemita en la mesura que hi ha persones jueves en països com Anglaterra que donen suport fermament al sionisme”, com podem llegir en aquest article de La Vanguardia. Els seus hereus rectificarien anys després aquestes opinions.
Gegant, basada en fets reals, s’ha pogut veure al Teatre Goya, interpretada en el paper de Roald Dahl per un Josep Maria Pou que desplega tota la seva professionalitat i magestuositat a l’escenari. Els diàlegs, les discussions, amb la seva editora nordamericana, brillantment interpretada per Clàudia Benito, són tan explosius, que les dues hores i quart que dura l’obra passen volant. El text és del dramaturg anglès Mark Rosenblatt, traduït al català per Joan Sellent, i dirigit per Josep Maria Mestres.
Gegant és una mossegada de ficció que se’ns ennuega i indigesta en la realitat més immediata. Havia de claudicar o reafirmar-se?
Aquesta crònica es va publicar a la secció Kwel de Club Còrtum el 09/11/2025