Arriibes. Una sala petita. Els seients no són numerats. Mires on t’asseus. Es tanquen les cortines i surt Cordèlia. Primera sorpresa (i no us desvetllo perquè…). Durant una bona part de la funció està sola a l’escenari, i ens ofereix una interpretació extraordinària que em porta d’una emoció a una altra amb tanta facilitat com si s’estigués canviant el xiclet de banda a la boca. Fins que rep una visita inesperada. Inesperada? Potser no tant. Ella sembla una princesa i ell (la visita) un captaire… Però com sempre en aquesta vida no és or tot el que lluu ni tot és el que sembla. El Reiterat Rei Tarat de Jordi Oriol és un Rei Lear molt especial. Una reinterpretació? Una reescriptura? Una adaptació.
Una visió actual, pensada perquè agradi -també- els i les adolescents; una obra de facció aparentment senzilla -només aparentment-, amb una escenografia gairebé nua, que juga amb les llums de manera magistral. Amb dos actors, Lua Amat (que amb només 20 anyets m’ha fascinat) i el propi Jordi Oriol (també extraordinari), que són el pal de paller d’un text que lingüísticament és una filigrana que fa les delícies de tothom amb els jocs de paraules del seu autor -el propi Oriol-, i que ens deixa als i les filòlogues amb la boca oberta i les ganes de més, i de jugar amb ell a descobrir els girs lingüístics que vindran. Nao Albet signa una direcció que, un cop més, no em deixa indiferent, i planteja alguns dels valors de Lear transportats al segle XXI: què és veritat i què mentida, l’afalac fingit vers la veritat dolorosa, les contradiccions de l’adolescència…
Nao Albet signa una direcció que, un cop més, no em deixa indiferent, i planteja alguns dels valors de Lear transportats al segle XXI
En una altra sala. Més gran. Al mateix teatre. Una productora musical és el centre de reunió de personatges histriònics: els artistes, la productora, el director… amb ideals i maneres aparentment oposades. La veritat, o no, els valors, o no, s’erigeixen en protagonistes indiscutibles. Hem de dir sempre la veritat? Dur la sinceritat per bandera? Deixar-la anar sense filtres i edulcorants ens aporta valor com a persones o més aviat ens els treu? Quan demanem sinceritat, realment la volem? Reflexions profundes que ens trasllada aquest Misantrop tan particular de Sergi Pompermayer i David Selvas. Amb una interpretació extraordinària de Pol López en el paper d’Alceste. Amb música en directe, alguns temes de creació pròpia (de Paula i Adrià Jornet) i altres clàssics dels 70 i 80. Una obra que també pot enganxar un públic més jove, fins i tot amb la versificació en alexandrins de Pablo Macho Otero que s’insereix perfectament en aquest Misantrop tan musical i que encaixen amb termes d’avui propis del món musical i les xarxes socials, per exemple. Un Misantrop del segle XXI tan divertit com profund. I us asseguro que no hi ha contradicció en aquesta darrera asseveració.
Un Misantrop del segle XXI tan divertit com profund.
Totes dues obres les podeu veure al Teatre Lliure fins al 4 de gener. No sé si en queden entrades, però si n’hi ha, us les recomano. Són, crec, dues apostes arriscades d’aquest nou Lliure que està forjant en Julio Manrique i que també pretén, penso, apropar un nou públic al teatre. I com tot risc, pot sortir bé, o no. Desitjo que sí, que li surti bé i pugui consolidar una aposta per posades en escena valentes que a més de fer-nos gaudir del bon teatre ens provoquen reflexions totalment actuals. Com per exemple, què fem amb els clàssics? Els seguim interpretant tota la vida tal i com els va concebre el seu autor? O els adaptem a la nostra època, i de passada els revaloritzem posant en valor uns textos que, d’aquesta manera, ens són d’una actualitat tan absoluta que no podem fer més que treure’ns el barret -tant davant del clàssic com de l’adaptació-? I això sense menystenir gens ni mica els clàssics interpretats de manera clàssica, òbviament.
“De vegades cal llançar la pedra a la Lluna per tocar, ni que sigui, el fanal”.
Julio Manrique
Crònica publicada a la secció Kwel de Club Còrtum el 29 de desembre de 2024