Pot semblar una contradicció, però us ben asseguro que no ho és. Avui, Dia Mundial de la Poesia, tinc la necessitat d’escriure un article. Aquesta setmana hem celebrat també el Dia de la Poesia Catalana a Internet, el passat 17 de març. Escrivia que pot semblar una contradicció però no ho és que jo, que m’expresso habitualment en vers, avui justament ho faci en prosa. I no ho és perquè em cal, avui més que mai, reivindicar la poesia necessària (parafrassejant Celaya). Necessària per a l’ànima, el cor, el cos; per a la individualitat i la col·lectivitat; per a la transformació social i la personal; per al sentiment i la ment…
I vull reivindicar la poesia com una art popular, fora d’elitismes excloents que ens l’allunyen. Sembla una reivindicació futil, oi? Però no ho és, penso. Deixarà de ser-ho el dia que no ens calguin dies internacionals. El dia que al metro sigui tan habitual veure algú llegint el darrer Planeta com el darrer Carles Riba de poesia. El dia que algun poeta, o alguna poetessa, sigui best seller. Us ho imagineu? Aquell dia sí que tindríem un molt bon motiu per a preparar una gran celebració! I asseguraríem que ‘Han de viure els poemes’.
I acabo aquest breu article amb un poema -també breu- de la gran dama de la poesia, Montserrat Abelló, dit per ella mateixa, ‘Tan sols la paraula nua’
