“fa molt de temps que la Irene sap que n’hi ha prou amb fer un pas, que l’altre món és allà mateix, però vol quedar-se un dia més, vol sentir les històries que l’home li dóna de franc, encara que no ho senti tot, encara que de vegades faci una becaina, ¡aquesta veu li fa tant bé!”
Paraules i colors. Perquè tenim a les mans, també, un llibre en colors, viu com tots els tons que hi planen. En Rosálio, el protagonista masculí, ens diu ja a la primera pàgina que té:
“Fam de verds, de grocs, de rojos.”
Una història que parla de persones amb vides tan desesperades, tan al límit, que de fet, l’únic que busquen, el seu somni principal, és obtenir una mica d’afecte. És el cas de la protagonista femenina, la Irene, i la seva amiga Anginha:
“(…) jo buscaré un home que sàpiga explicar històries com ara tu, Rosálio, un home que parli amb mi, que em tracti com una persona i que, de torna, també tingui els ulls verds, si pot ser”
Em recorda un passatge de la pel·lícula Solas, de Benito Zambrano. El teniu present?
A vegades és tan senzilla la felicitat… la Irene, només amb l’arribada de l’home, ja vol viure quan abans volia morir… és la força de l’amor i la tendresa. Tendre com el llibre, cru com la realitat d’uns personatges nascuts en la pobresa. Com ha escrit ja algú, ja és ben curiós que quan una monja vol escriure una novel·la se serveixi d’una prostituta i un home sense ni tan sols nom per a protagonitzar-la. Probablement perquè és una realitat que coneix, que forma part de la seva quotidianitat.
El vol de l’ibis roig potser no serà un best seller a les llibreries, però és clar que no ha passat desapercebut… N’han parlat, per exemple:
· Neguit de pantorrilla
· Viu i llegeix
Quan tots els colors es confabulen, neix l’alegria i la felicitat brilla amb un sol renovat, no ho dubteu. O si no ho teniu clar, llegiu-vos El vol de l’ibis roig i quan l’acabeu, veureu com em doneu la raó.
Què seria de la vida sense els colors i les paraules?
