Avui el sol no escalfa, aquest verd ufanós de la primavera em talla l’alè, massa gèlid per ser real. La visió d’aquella imatge retorna dia i nit, com un bumerang. M’atenalla el cervell. Em martelleja el cor. M’erosiona el viure. Trenca el verd, el meu vestir. Però no l’apaga. I el sol? Per què no l’asseca? Confabulació. Acluco els ulls. Miro enllà dels núvols per trobar-hi un raig. Tan sols una esperança prima, feble, subtil, fugaç. Esperança a la fi. Miro endavant, endarrere, a dreta i a esquerra. Pentino l’horitzó de punta a punta. Res. L’esperança no em vol. Per què m’és tan esquiva des d’aquell dia?
El record m’atenalla. La visió em martelleja. La veu m’erosiona. El so. Constant. Persistent. Insistent. Rumoreig de fons ininteligible. Present. Massa present. Desvia l’atenció. Perverteix la concentració. I el sol? No ve. No asseca el verd. I aquesta olor. A herba fresca. Viva. Que ningú gosa de tallar. Creix i voleia lliure. No té records. No ha d’esborrar cap imatge. L’olor. Quina olor feia? Per què no ho recordo? Feia olor. Feia olor. Havia de fer alguna olor. No puc haver-ho oblidat. No puc oblidar. La imatge. El so. La veu. Aquella veu calmada, serena, segura. M’irrita. Com pot tenir algú tanta seguretat davant de situacions desestabilitzadores? Mai ho he pogut comprendre. Mai ho entendré.
La incomprensió m’atenalla. La soledat em martelleja. El seu record m’erosiona. I el sol que no hi és. Que no asseca el verd. Que no m’escalfa l’alè. No m’ajuda. No hi és. No hi és. No hi és. El sol
