Ho reconec, vaig sortir de veure-la una mica en xoc. Ja m’esperava una aposta innovadora i arriscada. Però em vaig trobar que l’ambient de l’obra em va prendre des del principi i em va sostenir en una atmosfera envolvent i gairebé diria que tètrica i angoixant. Com quan vaig llegir l’obra de Rodoreda, fa ja molts anys.
Vaig sortir de veure La mort i la primavera tenint clar que l’aposta de Marcos Moreau i La Veronal respira Rodoreda per tots cantons; la Rodoreda d’aquest llibre, per a mi duríssim, fosc fins a deixar-te cega. A l’obra, la foscor, les ombres, la música, les veus, els balls sincopats dels ballarins, creen un ambient tan envolvent com angoixant a moments. No seguim el text, en els pocs moments que se’n diu, impossible copsar un “argument” perquè les veus són gairebé sempre inintel·ligibles sota la música, tant en les lectures com en moltes cançons. Però sospito que el text és igual. El que importa és la recreació de l’obra de Rodoreda, la inspiració. Sí que hi vaig reconèixer algunes escenes, però més enllà d’això, és una obra on predomina l’emocionalitat inspirada per aquesta novel·la inacabada de Mercè Rodoreda, publicada de manera pòstuma el 1986.
Al Teatre Nacional de Catalunya hi hem pogut veure un espectacle de dansa contemporània, música i teatre amb un component escènic brutal. Amb una música sincopada que t’entra per tots els porus de la pell, els tambors, l’orgue d’església que hi ha en escena, la veu de Maria Arnal cantant en directe… Una música que sempre preval i no et deixa en cap moment. Amb uns magnífics ballarins amb faldilles “voladores” i camisa blanca. Amb unes llums que trenquen la foscor de l’escena, i amb elements sorprenents, com una camioneta que veiem en diferents formats i que en un moment donat carrega tot de cadàvers. Els cadàvers, tan presents en tota l’obra.
Vaig sortir de veure La mort i la primavera tenint clar que l’aposta de Marcos Moreau i La Veronal respira Rodoreda per tots cantons; la Rodoreda d’aquest llibre, per a mi duríssim.
He de dir-vos que de seguida vaig entendre que m’havia de deixar endur per l’emocionalitat envolvent que transmetia l’obra, i aleshores va ser quan vaig gaudir d’aquesta versió tan particular que, durant tota la funció, em va ressonar al genocidi de Gaza, talment com si s’enllacessin i Rodoreda se’ns fes actual en aquest present devastador. De fet, abans de començar es va projectar un text del sector de les arts escèniques catalanes de posicionament en contra del genocidi, i al final els actors i actrius van treure la bandera palestina i el missatge d’”Aturem el genocidi”.
L’aposta de portar ‘La mort i la primavera’ a escena era, efectivament, arriscada, però crec que el resultat ha estat d’allò més reeixit i, sobretot, que no ha deixat ningú indiferent. L’obra ha acabat aquesta setmana amb les entrades exhaurides per a tots els dies. No la podeu veure, però sempre podeu llegir el llibre i crear la vostra pel·lícula d’aquesta foscor:
“En un lloc sense nom i en una època indeterminada, on, aïllat enmig d’una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d’endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig. Però el desig, per moments, es fa més fort que la por. Quan ve la primavera. Quan els nois senten la força de deixar de ser criatures i s’adonen que les dones del poble tenen totes els cabells llargs i fins.”
Crònica publicada a la secció Kwel de Club Còrtum el 12/10/2025