He de dir-vos que cada cop ho tinc menys clar. Com, sinó, podríem sopar sense que se’ns remogui l’estómac veient per exemple el genocidi de Gaza i l’assassinat per bombes, bales o fam de criatures que no han comès cap més delicte que néixer en el lloc i el moment equivocat.
A l’exposició “En l’aire commogut…” hi trobem aquest dibuix
És de dos nens de 12 anys, Jamal (sirià) i Ahmad (palestí). És de l’any 2020. A l’explicació hi llegim: “Amb la mare i els germans, el Jamal va haver de fugir d’Alep a l’edat de “cinc o sis anys”.
Va arribar, en llanxa pneumàtica, a les costes de Grècia, on la família va sol·licitar asil. El Jamal va dibuixar amb l’Ahmad, el seu amic del camp de refugiats que se n’havia anat de Gaza amb el seu germà un any abans. Quan el Jamal va voler fer un dibuix “sobre la guerra”, es va sentir malament, i llavors l’Ahmad el va voler ajudar, “La manera com vam ajuntar els colors sobre el paper em va anar bé. Vaig sentir ràbia, i dolor pels meus avis i els meus oncles, que vam deixar enrere i ja no he tornat a veure. El meu dibuix mostra la devastació. Síria està destruïda; tot està fora de lloc, com els colors en aquest dibuix”. Mentre pintava, el meu amic diu que “també sentia ràbia i pena per la guerra al [seu] país i per tots els altres desastres”.
El duende lorquià és el fil conductor d’aquesta exposició.
Sobre la commoció que hi ha en l’aire, vista amb ulls d’infant, vista des de la política, alterada per rostres, gestos o llocs, sobre la força transformadora de les emocions, i amb el duende lorquià com a fil conductor, tracta l’exposició “En l’aire commogut…” que es pot veure al CCCB fins a finals de mes. Agafant com a punt d’inici aquest vers del primer poema del Romancero gitano de Lorca, el filòsof i historiador de l’art Didi-Huberman recull més de tres-centes peces de naturalesa diferent i d’autors tan diversos com Brecht, Camarón, Giacometti, Colita, Goethe, Dalí, Goya, Passolini o Rodin, per citar-ne només alguns, per reflexionar i fer-nos reflexionar sobre les emocions amb imatges que no ens poden deixar indiferents. Es tracta d’una exposició complexa, reflexiva, on la mirada dels infants enfrontats a la mort ens dona un alè d’esperança. És, també, un homenatge al poeta granadí, cada capítol de l’exposició comença amb un vers del Romancero gitano, i així, com qui no vol la cosa, Didi-Huberman ens posa Lorca en un pedestal a dialogar amb tots els artistes de la mostra.
De fet, aquest mes, Lorca serà present en diverses activitats que giren al voltant d’aquesta exposició: Un curs de l’Institut d’Humanitats de quatre sessions, cadascuna monogràfica d’un aspecte del poeta, i un dels debats del CCCB (que s’inclou també en el curs) amb dos dels més grans coneixedors del granadí: Ian Gibson i Víctor Fernández. Una bona ocasió per fer una petita immersió en aquest gran creador.
En fi, m’ho continuo preguntant, encara conservem la capacitat de commoure’ns? Davant d’una obra d’art, d’una imatge, d’una guerra…
Crònica publicada a la secció Kwel de Club Còrtum el 14/09/2025