“El color es mi obsesión cotidiana, mi gozo, mi tormento”
Arribes i entres en una sala mig en penombra. Al principi costa que la visió se t’hi acostumi, sobretot quan has de llegir algun text. Els focus il·luminen les imatges. Hi ha música de fons. I et deixes endur. Per la història. Pels colors. Per la llum. La locomotora t’endinsa en el relat. Primer coneixem els personatges. Poc a poc els llocs. I finalment ens anclem al seu refugi. A la seva gran creació. El seu jardí.
El jardí. La doble creació. La del jardí real. I la del jardí pintat. Dues passions associades. Dues passions artístiques. En ell, i en tants i tantes artistes, de May Sarton a Mercè Rodoreda, de Sorolla a Chaplin. Ell, com la resta d’impressionistes, decideix sortir a pintar a l’exterior. Pintar a la natura, la natura. Primer als entorns on resideix i que visita. Després al seu jardí, quan pot establir-se a Giverny, els ponts, les flors, i finalment la natura aquàtica del seu estany, els nenúfars, els iris…
El jardí. I el color. Ell n’és, sens dubte, un dels grans estudiosos. L’interpreta en relació a la llum i al context. Un color que capta de l’atmosfera multicolor de la naturalesa. I que trasllada a les seves pintures. És tan fascinant, el que fa, que et podries quedar hores davant d’algun dels seus quadres i anar detectant cada pinzellada, cada to.
És tan fascinant, el que fa, que et podries quedar hores davant d’algun dels seus quadres i anar detectant cada pinzellada, cada to.
Ell és Claude Monet. Un dels majors representants de l’impressionisme francès. Un home que al final de la seva vida va començar a patir cataractes. Us imagineu? El pintor de la llum i dels colors quedant-se cec paulatinament? Havia de ser terrible. La malaltia va reduir la seva paleta de colors en aquesta darrera època, i el moviment va prendre més protagonisme que la forma. I fins i tot en aquestes circumstàncies, va deixar una petjada profunda en els pintors abstractes de la segona meitat del segle XX.
Claude Monet. Podeu veure una cinquantena dels quadres més “seus” al CentroCentro de Madrid (a Cibeles). I per què els més “seus”? Perquè són els que tenia a casa seva fins que va morir, dels quals no se’n van desprendre mai. I que després el seu fill Michel va donar al Museu Marmottan Monet de París. Si aquest Nadal teniu previst de passar per Madrid, us recomano que no us perdeu aquesta exposició, que es pot veure encara fins al proper 25 de febrer. Hi aprendreu. Podreu jugar amb els colors i les ombres i la llum. Us hi encantareu. I sense ni adonar-vos-en, us trobareu passejant pel magnífic jardí que el pintor va crear a Giverny.
“Mi jardín es una obra lenta, hecha con amor. Y no escondo que me enorgullece.”
Crònica publicada a la secció Kwel de Club Còrtum el 3 de desembre de 2023