Té una veu, una dicció i una interpretació que em fascinen. Se t’endú darrere d’aquest saber fer a l’escenari. Diu poesia com ningú. Millor dit, la interpreta. Descals, vestit de carrer, amb gestos mínims (no en necessita més) i expressivitat màxima. I aquesta veu, aquesta veu tan seva que, com ell mateix diu, només dir “bon dia” ja tothom el reconeix. Us parlo d’en Lluís Soler, un dels millors actors contemporanis que, si us agrada la poesia, segur que haureu vist recitant Canigó, el gran poema èpic de Verdaguer.
El vaig veure la setmana passada, al Lluís Soler. En aquest cas, recitant fragments d’una altra obra, el Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer. Un clàssic tan contemporani que esgarrifa! Publicat el 1910, aquest poema modernista se’ns presenta com un cant al bosc i a la natura, com espai de transcendència de l’home, que ha abandonat aquest bosc. “Adéu per sempre més, oh bosc extasiat, tot és un erm amplíssim, és un immens llaurar. Han esborrat els rastres de la fontana amiga, i cau sobre la crosta un sol roent d’istiu, un sol canicular que cansa i que fatiga. La terra, xardorosa, un baf com de caliu; no hi ha una flor boscana, no nia un sol ocell”, ens diu Lluís Soler en el llenguatge riquíssim de Riquer, que poc es veu actualmennt.
I enduta per la veu de Lluís Soler, sóc el bosc, com ell, descals a l’escenari, arrelat al bosc que és el Palau de la Música Catalana. Imagineu-vos, les cadires del públic a l’escenari, mirant la platea, les llotges (buides) i el sostre del Palau, que es converteixen també en el bosc. Un text modernista d’Alexandre de Riquer interpretat en una de les nostres catedrals modernistes. Alexandre de Riquer, Lluís Domènech i Muntaner i Lluís Soler ens transporten d’una manera fascinant cap a aquest bosc de goges, sirenes i herois, un bosc misteriós i fascinant.
Enduta per la veu de Lluís Soler, sóc el bosc, com ell, descals a l’escenari, arrelat al bosc que és el Palau de la Música Catalana.
En una època en què proliferen, i triomfen, alguns joves poetes i poetesses recitant sempre amb la mateixa cadència, en què en general vocalitzar no es porta i a la indústria (i per supervivència als creadors i creadores) li importa més els likes i els algoritmes que la tècnica o la professionalitat, és un luxe el rigorós i magnífic directe d’un trovador del segle XXI en un entorn i amb un poema de principis del segle XX que emociona i ens fa gaudir del llenguatge.
Si teniu oportunitat d’anar a algun recital de Lluís Soler, us recomano que no us el perdeu. I jo no sé vosaltres, però a mi m’han agafat moltes ganes de llegir el Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer, que no coneixia.
Crònica publicada a la secció Kwel de Club Còrtum el 16 de juny de 2024