“-Tothom té dues ombres. De visible només n’hi ha una. Però n’hi ha que enraonen amb la seva segona ombra. Aquests són els poetes. Vostè n’és un, un dels qui parlen amb les ombres.”
Així comença el llibre sobre el qual us esciuré avui… i partir d’aquí tota poètica és possible.
I sí, la seva prosa és d’una lírica que enamora i captiva. Les seves històries transiten entre el realisme i les creences ancestrals: “No sé si la Liana coneix la tradició, però les vores del riu que ella va trepitjant són un territori sagrat: les criatures s’enterren al costat de la llera. No s’enterra en terra seca qui encara no és persona. La vida és un itinerari de l’aigua a la terra, del fang a l’os”. A través dels seus llibres estimem Àfrica i desitjem fervorosament conèixer Moçambic. No en va és un dels autors africans vius més importants del moment, segons s’escriu en moltes cròniques. Jo diria que és un dels narradors vius més importants del moment. Traduït a més de 30 idiomes, ha rebut múltiples premis, com el Neustad, conegut com el “Nobel americà”.
Sí, la seva prosa és d’una lírica que enamora i captiva. Les seves històries transiten entre el realisme i les creences ancestral
En aquesta novel·la, anem del passat al present; des del present reconstruïm un passat oblidat, perdut, que ens porta fins al 1973, amb la guerra d’independència de Moçambic. Un passat devastador que, finalment, ens connecta amb un present igualment destructor, el del cicló Idai el 2019, que va arrasar diverses zones de l’est africà, entre elles la ciutat de Beira, un dels centres geogràfics de la història. Mia Couto ens explica, a El cartògraf d’absències, la història del poeta i professor universitari Diogo Santiago, que torna a la seva ciutat d’origen per recollir un premi i mirar de reconstruir el seu passat; Diogo rememora el viatge que va fer amb el seu pare a Inhaminga, un territori ocupat per les tropes colonials portugueses, per buscar un familiar desaparegut; un viatge diria que iniciàtic per com va deixar en ell una petjada profunda en ser el seu primer encontre amb la guerra i la misèria. Però enmig de la seva búsqueda, se li creua la misteriosa Liana Campos: “-Sóc la Liana –murmura-, necessito un arbre que m’empari”, que també necessita desxifrar el seu passat. I junts recorren un camí invers que els portarà a conèixer un conglomerat de personatges que ens teixeixen les relacions entre tot allò que ve de Portugal i allò que és moçambiquès, entre uns exèrcits i els altres, entre blancs i negres, i aquí hi veiem el racisme latent en aquesta societat colonial i colonitzada.
Com no podia ser d’una altra manera en una novel·la que té com a protagonista un poeta, hi ha molta intraliteratura a mode de reflexió: “La poesia no és un gènere literari, és un idioma anterior a totes les paraules”, però també a través dels poemes del pare d’en Diogo, l’Adriano Santiago: “Aprendràs/que el silenci no existeix./Deixaràs, llavors,/de tenir por de la mort./Aprendràs mil idiomes./I moriràs sempre/en un idioma desconegut”.
“La poesia no és un gènere literari, és un idioma anterior a totes les paraules”
Diogo intenta cartografiar les seves absències, el seu oblit, que plana per tota la novel·la: “He caminat per llocs de la meva infància com qui passeja per un aiguamoll: de puntetes. (…). La meva malaltia: no em queden records, només tinc somnis. Sóc un inventor d’oblits”. O en aquest altre passatge d’una bellesa metafòrica preciosa: “Sense les veus de la infància tota la casa és buida. Però aquesta casa és més que buida, és morta. Passo els dits per les parets. I sento que transpiren. Potser hi ha un fil de vida que ens uneix. Els meus passos produeixen un ressò que em converteix en estranger. No sóc jo qui camina dins del meu cos. Em trec les sabates. I la casa torna a ser meva.”
A El cartògraf d’absències la vida, des de totes les seves dimensions, se’ns barreja amb la història d’aquest petit país de la costa oriental de l’Àfrica austral, amb una lírica que fa poètics fins i tot els moments més brutals: “Observo la ciutat: uns núvols de plom s’estripen contra els edificis. Les imatges del cicló Claude, que va escombrar la nostra infantesa, m’arriben com si les portessin les ràfegues de vent. Durant hores, la ciutat va perdre la solidesa, el que era pedra es va convertir en fang i al que era aigua li van sortir ales i va volar. Quan el vent va afluixar, els carrers semblava que flotaven, sobtats afluents de l’oceà.”
El cartògraf d’absències és la darrera novel·la de l’escriptor moçambiquès Mia Couto.
“I tant si enraono amb la meva segona ombra, però a vegades crec que és al revés, que és ella que enraona amb mi. I dono permís perquè l’altra ombra tingui una vida pròpia, m’inspira i m’orienta, i sobretot em desorienta”, diu Mia Couto en una entrevista.
Crònica publicada a la secció Kwel de Club Còrtum el 9 de juliol de 2023