La nit de Vàlia

MonikaZgustova

Monika Zgustova. Mmmmm. Què dir-vos d’ella? Que em fascina. Que he llegit tot el que escriu. Que quan treu novetat corro a la llibreria a buscar-la. Que li vaig dedicar un poema (publicat al meu segon llibre, Suem) arran de la lectura de Menta fresca amb llimona. Monika Zgustova. Que ja us n’he parlat, d’ella, en aquest blog, quan vaig comentar els Contes de la lluna absent.

Monika Zgustova és una d’aquelles narradores poètiques capaç de tornar bell el més cruel destí:

“Pel camí, cada cop, ens aturàvem als banys. Tots els mobles, les parets i el sostre, la banyera i les dutxes, a la nit, es cobrien de gebre, i els raigs de lluna que hi entraven afegien a aquesta meravella vidriosa una resplendor freda i solemne. La lluna il·luminava també les flors exòtiques, l’exhuberant vegetació i les lianes salvatges que el glaç dibuixava en els vidres de les finestres. Nosaltres, que no teníem res, ens convertíem en la reina i el rei d’un delicat regne de cristall. Cada vegada passejàvem admirats per sota d’aquests ornaments transparents de variades formes que penjaven de les dutxes i del sostre, perquè tot el vapor i les gotes d’aigua a la nit es convertien en caramells. I al més petit estremiment del vent o d’un alè intens, els caramells tentinejaven com campanetes de Nadal, com el repicar d’un antiquíssim temple, com preciosos instruments musicals. Aquell era el nostre temple de la neu sostingut per fines columnes blanques, allà hi havia la taula de cristall bufat d’un blanc pàl.lid en la qual ens asseiem per tal que Borís em guarís les ferides sagnants amb el seu mocador de quadres, allà hi havia el banc de neu sobre el qual ens asseiem sense notar el fred.”

Qui diria que ens descriu una escena al bany d’un gulag a la Sibèria?

“(…) i després de la visita nocturna al regne del glaç, on Borís s’ocupava de les meves ferides ensangonades de les mans, que amb el seu tacte, a la nit, es guarien i es tancaven com flors, i al matí, amb l’aigua i el sabó, es tornaven a obrir com nenúfars vermells.”

Vàlia, o Valentina Grigórievna Íevleva va ser presonera política, acusada d’espionatge i condemnada al gulag. “Aquesta història me la va explicar Vàlia, o més ben dit la senyora Valentina, quan vaig anar a visitar-la al suburbi moscovita on ara viu”, ens explica l’autora. Era una dona valenta.

És una història crua, la de tants homes i dones que van viure la repressió stalinista. Crua però plena de bellesa, “Un món de dolor i patiment, i al voltant nostre aquesta enlluernadora bellesa del bosc!”. Sembla talment que Monika Zgustova s’hagi fet seu el consell que el xaman dóna a Vàlia en un dels primers camps on va a parar: que busqui sempre la bellesa de les coses:

“- Faci un esforç per no veure la brutícia. Quan arribi la primavera miri la neu lluent, el cel blau, el contrast de la llum i l’ombra, que aquí és immens. I ara concentri’s en els diversos matisos del gris; n’hi ha de blavosos, d’altres de rosats. Fixi’s també en la filferrada i en les nostres cabanes tan rònegues, com si vostè fos una fotògrafa a la recerca d’un pla. Veurà que en la lletjor també hi trobarà bellesa.”

I això és el que fa la narradora en tota la novel·la! Mostrar-nos bellesa enmig de la crueltat més extrema.

Sí, hi descobrim la bellesa, però també la fortalesa d’una dona, i d’una nena, que han viscut situacions extremes. “I podràs sobreviure al camp només si tens sentit comú, si ets intel.ligent, forta, hàbil, astuta i mesquina” li diuen a Vàlia. “És una brutícia que no se’n va amb sabó. Dostoievski diria que es pot netejar només amb sofriment”, diu Vàlia.

la-nit-de-valia

Però també hi ha Bel·la, la seva filla, que ha crescut amb la mare al gulag i l’àvia malalta; Bel·la, plena de ràbia contra el règim amb qui lluita a la seva manera; Bel·la, que no veu la vida com altres nenes de la seva edat: “Mirant la mama, per primera vegada em vaig adonar que hi ha una altra mena de cansament diferent del del cos (…) Hi ha un altre cansament, sí: el de veure com t’esclafen com si fossis un cuc. Un cansament del sentiment. Un cansament d’escalfar-se el cap.” Bel·la, que no ha conegut la mare de petita, però que desenvolupa una sensació de proteccionisme envers ella: “Oi que no li faran res a la meva mare? Sempre em diu que ha patit tant! I sempre la veig espantada, em fa pensar en un cèrvol quan és jove.”

Bel·la, que també gaudeix d’alguns moments poèticament inesborrables:

“M’encanta estirar-me sobre el mar com si estigués sobre una manta blava. M’agrada capbussar-m’hi de seguida, foradar la manta i, pataplof!, trobar-me d’esquena o de morros sobre la sorra molla. Però el que m’entusiasma de debò és estirar-me a la sorra i deixar que la manta blava em cobreixi tota sencera, el cap i tot, i després, quan es retira, i em descobreix una altra vegada, trobar-me xopa i salada, amb els ulls engnaxats, a la mercè del sol.”

Ja em disculpareu si aquesta entrada és més llarga del que és habitual, però la passió a vegades em desborda… i no puc evitar, encara, de transcriure-us aquest conte, tan actual, tan real, tan verídic:

“Fa molts, moltíssims anys al món encara no hi vivia l’home. Pel món hi rondava el Desassossec buscant alguna cosa per fer. En arribar a un riu, va veure una pila de fang i va decidir modelar-hi una persona. Va voler que Zeus donés una ànima a la seva escultura i li posés un nom. Però va aparèixer Gea, la deessa de la Terra, que volia posar també nom a l’escultura. No es posaven d’acord, així que van cridar Saturn perquè hi intervingués. Saturn va dir: “Un cop mort l’home us pertanyerà a tots dos: l’ànima a Zeus; el cos a la terra, a Hera. Però el Desassossec l’ha creat, ell li posarà nom i durant la vida l’home li pertanyerà.”

Per acabar, si teniu vint minuts, us recomano d’escoltar l’entrevista que Sílvia Cóppulo va fer a la Monika Zgustova per a presentar el llibre. Hi sentireu alguns dels fragments que us he transcrit… hem coincidit… 😉

La nit de Vàlia, Monika Zgustova, Ed. Proa, 2013

criticaliteraria

Etiqueta:

Categoria: