La canción de los maoríes és la segona part de la trilogia de Sarah Lark sobre la colonització neozelandesa. I reconec que el llibre m’ha agradat molt més que la primera, En el país de la nube blanca. La força dels personatges principals, les aventures i desventures que viuen al llarg de la novel·la… i sobretot el creixement d’un personatge tan fantàstic com és el d’Elaine, que fa una evolució espectacular de principi a fi, impulsada per tot el que li passa.
Aquí les protagonistes són les nétes de la Helen i la Gwineyra del primer llibre, Kura i Elaine, les que dirigeixen la història -un cop més, amb predomini femení. D’entrada sembla que Kura, una bellesa mestissa de caràcter fort i arrogant ha de ser la protagonista principal davant una Elaine més aviat atontadeta, agafada a les faldilles familiars. Però la vida està plena de sorpreses i d’una bufetada ens torna fortes sense ni adonar-nos-en. I això li passa a Elaine, en certa manera. El seu mal peu amb els homes la duen a créixer exponencialment com a dona, a fer-se forta i a dominar la seva vida. Mentrestant, la passional i arrogant Kura lluita per a fer realitat el seu somni: ser cantant d’òpera, sense el coixí ni el suport familiar. Totes dues fugen de casa, per motius diferents, totes dues es busquen la vida, i s’entrecreuen amb algunes de les noies que van arribar amb el mateix vaixell que les seves àvies…
Hi ha opinions contraposades sobre si agrada més La canción de los maoríes o En el país de la nube blanca. A Las eternas palabras, per exemple, opinen com jo; mentre que a Cargada con libros són de l’opinió contrària. Un cop més, per opinar, només cal llegir!
La canción de los maoríes, Sarah Lark, Ediciones B, 2012
