Plaer.
Aquesta és la paraula, sí. La que descriu com m’he quedat en tancar la darrera pàgina de Fácil de matar, la darrera novel·la de Maruja Torres, la seva primera incursió en la novel·la negra. Plaer i aquella sensació de “m’has ben enxampat sense que ni tan sols me n’adonés”. Què vull dir amb això? Doncs és molt fàcil. Començo la novel·la i vaig passant pàgines amb tranquil·litat, sense el neguit de voler descobrir el final ni la necessitat d’estar enganxada tot el dia a les pàgines, però amb el plaer -inconscient, ho reconec- de deixar que m’acompanyi tothora.
A mesura que vaig avançant les pàgines… ai… aleshores sí que m’atrapa, sense adonar-me’n, sense demanar-me permís, i per tant, sense oferir-me la possibilitat de resistir-m’hi si vull. Fins que els forats de la xarxa cada cop són més i més petits i m’atrapa irremeiablement i, ara sí, conscientment. No ha estat fins al final que m’he adonat de la trampa. I en tancar la darrera pàgina m’ha produït aquell somriure mofeta d’haver estat “víctima” d’una seducció fantàstica.
A Planeta de Libros llegim:
“Crimen, denuncia social y humor desmelenado. La nueva novela de Maruja Torres, un cóctel explosivo.”
Gràcies Maruja. Esperem la propera.