“La meva mare era bruixa. Això és el que deia ella, i va caure tantes vegades en el joc de creure-s’ho, que al final no se sabia si era veritat o mentida. L’Armande Voizin s’hi assembla en moltes coses: els ulls brillants i perversos, els llargs cabells que devien ser d’un negre brillant quan era jove, la barreja de prodigalitat i cinisme. Amb ella vaig aprendre el que m’ha fet com sóc. L’art de fer girar la mala sort en bona sort.”
Si les bruixes són això, jo en vull ser una i canviar la mala sort en bona! Tu no?
La cita inicial és de la Vianne Rocher a Chocolat, el primer gran èxit literari de Joanne Harris. Una novel·la dolça -i no pel xocolata, amarg-, màgica -la màgia de les bruixes de carn i ossos que només volen transformar el mal i el dolor en bé i benestar-, poètica -sense empalagar-nos, ens ofereix algunes descripcions i comparacions d’una bellesa que enamora. Però de fet, en el fons, és una novel·la dura, basada en una gran i generalitzada intransigència arrelada en nom d’una tradició excloent, tancada i antiga. Una novel·la de dolors viscuts en secret; uns secrets que afloren quan un personatge vingut de fora porta nous aires, i mai millor dit, perquè és el vent del nord i no un altre -sí?- qui condueix Vianne Rocher i la seva filla Anouk a Lasquenet-sous-Tannes. Aires de canvi i obertura que són interpretats com a malignes i diabòlics pel ranci i caciquista estament eclesiàstic del poble. Poc a poc, però, els colors aniran tenyint el blanc i negre de la gent d’aquest llogaret on “les cares són arrugades com pomes de l’any passat”.
“En aquesta terra de colors, la gent és lúgubre, el color és un luxe; perd de seguida. Les flors que creixen a les voreres de la carretera són males herbes, intruses, inútils.”
Francis Reynauld, Monsieur le curé, un home frustrat i arrogant -“(…) la meva intel·ligència -que és molt superior a la del meu ramat-“-, és el principal contrapunt de la protagonista, a qui considera quasi la viva encarnació del diable. I per què? Perquè porta color, alegria i felicitat a la gent del lloc, i en època de Pasqua! Però també perquè no sap que “l’endevinació és una manera de dir-nos a nosaltres mateixos el que ja sabem. El que ens fa por”, no ho sap, i per tant ho tem. Reynauld i els seus secrets -són tots de confessió?-…
M’ha agradat Chocolat; de fet, recordo que ja va agradar-me quan en vaig fer la primera lectura. I passats els anys, ara que l’he rellegit, no m’ha decebut. Per tant, continuaré amb la lectura dels dos llibres següents, que ja conformen una trilogia: Zapatos de caramelo i El perfume secreto del melocotón (recent editat).
Com sempre, us deixo algunes cites que m’han arribat especialment, a més de les que ja he inserit fins ara a l’article:
“Tenia la mirada aguda i negre dels ocells.” Mai m’havia passat pel cap que els ocells tinguessin una mirada aguda… m’hi hauré de fixar d’ara endavant… 😉
“- I aquesta olor… De cosa cremada. La mateixa olor que se sent quan fa deu segons que ha caigut un llamp. Olor de tempesta d’estiu i camp de blat sota la pluja”. Mmmm, m’hi trobo…
“Aquesta pluja no s’acaba mai. Cau com si un tros de cel s’hagués trabucat per vessar tristesa sobre la vida d’aquari que hi ha a sota.” Poesia pura…
“El març és un bon mes perquè el febrer surt bufant per la porta de darrere mentre la primavera s’espera a la porta de davant.”
“He sentit l’olor de pena que feia, una fortor àcida de terra i de florit.”
“S’ha adormit de cara a la finestra i veig que les estrelles li brillen a les pestanyes humides.”
Sí, la novel·la m’ha agradat, i continuaré llegint la trilogia. No puc dir el mateix, per això, de la pel·lícula. Dirigida per Lasse Hallström l’any 2000 i protagonitzada, entre altres, per Juliette Binoche, Lena Olin, Johnny Deep al paper d’un Roux ben poc agitanat, i per Judi Dench fent una fantàstica Armande Voizin en la que per a mi és la millor interpretació del film. Personalment no tinc res a dir dels actors; més aviat m’han desagradat dos elements de producció.
D’una banda, l’adaptació de la novel·la en pel·lícula, una adaptació lliure que es converteix en tergiversació quan, per exemple, Reynauld al film és l’alcalde del poble i no el capellà -això sí, un alcalde que exerceix el caciquisme de manera descarada-, quan a la novel·la, si no recordo malament, no hi ha ni alcalde ni policia, i d’aquí la imperància moral de l’estament religiós, màxim òrgan de “poder”, en ser l’únic.
I l’altra són la llum i els colors; a la novel·la ens imaginem -o almenys jo m’imagino- un poble verd habitat per persones grises amb una chocolaterie -la que obre la Vianne Rocher- plena de llum i de color. A la pel·lícula, tot és gris i fosc.
No em digueu perquè, però un cop més, el llibre supera -i de llarg-, la pel·lícula.
Finalment, i per anar acabant aquesta crònica que potser està resultant un pèl llarga, voldria compartir amb vosaltres un parell de curiositats que he trobat.
La primera: “La Joanne Harris utilitza un ventall inacabable de quasi sinònims de “mirar” i també de “brillar”. ¿Estaríeu d’acord que en anglès hi ha moltes més maneres de “mirar” i de “brillar” que en català? Algú s’ha fixat mai en com costa de traduir-les totes sense repetir tota l’estona els mateixos pocs verbs?” Ho diu Maria Roura, traductora al català de la novel·la.
Em pregunto si no ens agrada gaire de mirar ni de brillar que no en tenim massa mots per a anomenar-ho…
La segona: el twitter de l’autora, amb el nick de @Joannechocolat …
Joanne Harris, Chocolat, Quaderns Crema, 2001.
