A qui ens agrada viatjar, i llegir, a vegades ens fa por obrir llibres que formen part d’allò que anomenem “literatura de viatges”. És una por morbosa per això, atiada per dos focs: el de la incertesa i el de la descoberta. El de la incertesa perquè quan l’indret narrat ens és conegut o passejat, ens assalta el dubte de si coincidirem o no en el record, i en cas de desencontre, qui tindrà raó? quin record és més veritable? Tots dos, us direu. I és cert, cadascú tenyeix els llocs dels seus colors particulars; però és igual, aquest senyor anomenat dubte ja s’ha instal·lat dintre teu i et provoca aquell rau – rau que no saps ben bé com treure.
I la descoberta. Evident. De nous indrets, noves propostes de viatges que s’afegeixen a la llarga llista de pendents. Engresca, engresca molt anar augmentant aquesta llista i pensant, triant, quin indret podrà ser el primer.
Aquesta és la sensació que m’ha deixat El món en dotze postals, de Joan B. Campos, just ara, quan n’he acabat la lectura: UNES GANES BOGES DE VIATJAR. Necessitat de veure més, de veure diferent, de veure nou, però també redescobrir vells i velles conegudes, com la plaça de Jemaa El Fna:
“A l’horitzó el sol és una immensa bola rodona, amb la corfa de fora tota roja, com un formatge suís. Això no obstant, encara s’hi aprecia una pàtina brillant, que l’envolta com un nimbe d’or. Des d’on estic assegut, m’arriba clar el bullici de la plaça, els sorolls inquietants dels daarbukaa i els tambors, les botzines afòniques dels cotxes… De l’ambient m’arriba també una olor antiga, com si fóra un preludi. Em demane un suc de taronja i em pose les ulleres de sol.
(…)
El sol sembla una llepolia de maduixa que s’aproxima desafiant a l’angle recte que descriu el costat esquerre de la Kuturbia amb la línia de l’horitzó.”
Joan B. Cmpos ens du de la mà, en aquest llibre, a indrets tan dispars com Praga o Marrakèix, Los Angeles o Kenia, La Havana, Benarés o Istanbul, entre altres… tot un plaer.
